LES ANIMACIONS. TEMA 20

LES ANIMACIONS

El creixement accelerat de les noves tecnologies ha propiciat un gran desenvolupament de les formes de comunicació audiovisual. Dins d'aquest marc l'animació ocupa un espai important.
Les animacions permeten simular el moviment d'objectes inanimats, ja es tracti d'elements gràfics o d'objectes reals. Les possibilitats tècniques de l'animació els donen una gran versatilitat ja que, en les animacions, es poden imitar o simular elements reals i també se'n poden crear de totalment ficticis. Aquesta barreja de realitat i ficció és el que dóna a les animacions una gran capacitat expressiva i significativa: es poden imitar actituds, moviments, espais, fins i tot personatges i barrejar-los amb d'altres de ficticis per a confegir una nova narració. Les animacions també permeten la integració de llenguatges: visual, escrit, sonor, oral, gestual (s'animen imatges conjuntament amb text afegint-hi una veu en off i una música).

Les animacions contribueixen cada dia més a conformar el nostre imaginari visual: ens aporten tota classe d'informació i generen representacions i discursos sobre allò real. Se'ns transmeten, a través del cinema d'animació, moltes narracions tradicionals (contes, històries, mites) barrejades i amanides amb d'altres referències.


TÈCNIQUES D'ANIMACIÓ

A nivell tècnic podem diferenciar les animacions segons hagin estat realitzades sense càmera, amb càmera o directament amb ordinador. També les podem diferenciar segons tinguin un caràcter tridimensional o bidimensional. A més es poden classificar segons els formats d'imatge i els canals a través dels quals arribaran a l'espectador.


 1. Dibuix animat tradicional

És l'animació realitzada a partir de seqüències de dibuixos que, tradicionalment, es gravaven amb càmera sobre un suport pla per a ser posteriorment editats. Aquest és el tipus d'animació que tradicionalment, fins a la incorporació de la tecnologia digital, s'ha utilitzat per a realitzar els llargmetratges i els curtmetratges de dibuixos animats clàssics, les sèries televisives i també molts espots de publicitat.

Aplicacions
Tot i l'augment de les animacions realitzades directament amb l'ordinador l'animació tradicional continua essent emprada per a l'elaboració de curts i llargmetratges i en molts casos constitueix la base per a després treballar amb d'altres formats d'animació.

Realització
Primer de tot s'ha de tenir un guió, que defineixi com ha de ser l'animació. A partir del guió es creen els personatges, això suposa pensar el tipus d'estètica (segons el que es vulgui explicar, segons el contingut que ha de transmetre el guió) i definir detalladament tots els elements dels personatges: les seves parts, la forma del cos, la manera com es col·loca segons diferents posicions. També s'han d'estudiar els gestos i les expressions. Tot aquest procés es fa gràficament, dibuixant i redibuixant el personatge. Posteriorment es defineixen els fons, els espais on s'han de moure els personatges. Un cop aquests elements clars es fa un storyboard on es detalla exactament la planificació que desenvolupa el guió.

D'aquí entraríem a la fase de producció quan realment es comença a construir l'animació. Tradicionalment això requeria realitzar totes les seqüències de dibuixos per aconseguir el moviment dels personatges. Aquest dibuixos es feien sobre acetats transparents que es superposaven a un fons i que s'anaven gravant en pla a mesura que s'anaven canviant els dibuixos. Actualment, un cop els dibuixos estan realitzats, tan els personatges com els fons o d'altres elements, es pot treballar amb l'ajuda de l'ordinador. S'escanegen els dibuixos, es pinten informàticament i es combinen i sobreposen els uns amb els altres per a crear els plans definitius. Finalment s'hi afegeix la banda sonora: els actors i actrius de doblatge posen veu als personatges i es combina tot amb la música.


2. Stop motion

És l'animació realitzada animant cossos articulats o materials reals. L'animació es grava amb càmera i posteriorment se'n fa l'edició. La més coneguda i que pren generalment el nom de Stop motion és l'animació de plastilina.

-Animació de ninots de plastilina i de ninots articulats
En aquesta tècnica els elements a animar són personatges realitzats amb plastilina o amb d'altres tipus de materials que permetin articular-los. A partir del guió es realitzen els personatges. Després se n'estudia el moviment: com es poden bellugar, com poden fer les expressions, com es col·loquen segons diferents accions, etc. Després cal dissenyar i construir les escenografies on actuaran els personatges. A l'hora de la gravació cal seguir el guió i la carta d'animació, per a controlar tots els moviments i la temporització dels mateixos. També fa falta tenir en compte la il·luminació i la posició i moviments de la càmera. La gravació posteriorment s'editarà.

-Animació d'objectes
S'animen objectes reals, movent-los i variant la seva posició poc a poc gravant successivament per aconseguir fotogrames de tota la fase del moviment. Es pot treballar gravant en pla fent desplaçar un objecte sobre una superfície o preparar un espai on aquest es mogui. Es poden utilitzar molts objectes flexibles o rígids.

 -Pixel.lació
És l'animació de persones, s'utilitza per fer trucs, aparicions i desaparicions, canvis sobtats. Normalment l'animació es fa conjuntament amb objectes.

-Animació de papers retallats (cut out)
És una tipus d'animació gravat generalment en pla sobre un suport on papers retallats de diferents colors, fragments de fotografies o fins i tot papers amb dibuixos, es desplacen progressivament mentre amb la càmera anem gravant els fotogrames.

-Animació de sorra
També es treballa sobre un suport però en aquest cas el material que s'utilitza és sorra. Amb aquesta es poden fer diferents formes i anar-les variant a mesura que es van gravant.


3. Animació 3D

L'animació 3D és la que es crea a partir del modelat d'elements tridimensionals a dins l'ordinador. Es dibuixen elements que tenen paràmetres volumètrics, que podran ser vistos des del punt de vista que vulguem i que, a través d'un esquelet intern podrem fer moure.

 Aplicacions
Destacaríem els curts i llargmetratges d'animació i sobretot els videojocs on el jugador s'ha de moure per un espai.

Realització
Com en els altres casos es parteix d'un guió i es comença per fer el disseny dels personatges. Aquests es dibuixen (de cara, de perfil, de tres quarts, d'esquenes) per a definir exactament com ha de ser el personatge, també es fan models amb fang per estudiar-ne l'anatomia. Un cop clares les seves característiques s'ha de modelar, amb el programa d'ordinador corresponent, el personatge a partir de vectors i malles poligonals que ens defineixen el seu volum. Un cop modelat podem veure el personatge des de totes les vistes. Ara fa falta aplicar-li els elements que faran possible el seu moviment: es defineixen un sèrie d'ossos (un esquelet intern) que es podran desplaçar. La malla (o sigui la superfície o pell del personatge) es deformarà segons la posició dels ossos. Posteriorment s'hi aplicaran els colors, textures i llums corresponents per acabar de definir-lo. Un cop tenim el personatge cal construir els espais i aplicar-hi llum i d'altres efectes i anar realitzant les diferents escenes i, finalment construir tota l'animació.


4. Animació multimèdia

Una altra mena d'animacions són aquelles que s'incorporen a formats multimèdia. Aquest tipus d'animacions són utilitzades en diferents productes digitals (DVD, CD, pàgines web...).

Aplicació
Com ja hem esmentat aquest tipus d'animacions s'apliquen a les pàgines webs ja sigui en els seu contingut o en la presentació d'un lloc web. També s'utilitzen per al disseny de Cd-Roms o d'altra mena d'interactius. Per les caràtules de DVD, animacions d'interfícies de determinats programes informàtics etc.

Tipus
Si ens referim a la incorporació d'animacions a les pàgines webs hi ha dues maneres de fer-ho: gifs animats i pel·lícules de flash.

-Gifs animats
Un gif animat són una sèrie d'imatges que estan col·locades consecutivament i que es mostren en pantalla durant un interval de temps predeterminat, en molts casos repetint-se més d'una vegada. Aquest format és admès per qualsevol navegador i es descarrega ràpidament. Hi ha molts programes amb els quals fer gifs animats (Animagic, GIF Construction Set).
 Per a fer els gifs animats cal preparar primer tots els fotogrames i després indicar l'ordre i el temps que cada un s'ha de mostrar. Per a fer els fotogrames es poden copiar les imatges aplicant-hi la variació corresponent segons els moviment que es vulgui mostrar.

-Animacions vectorials amb Flash
Les pel·lícules de flash són unes animacions en format swf realitzades a partir de gràfics vectorials. El Flash és un programa de Macromedia que funciona amb línies de fotogrames que conformen una pel·lícula.


ELEMENTS PROPIS DE LES ANIMACIONS


A part dels mitjans tècnics que permeten realitzar les animacions hi ha una sèrie d'elements que són comuns a l'hora d'animar elements. Estem parlant dels conceptes bàsics d'animació que ens permeten aconseguir la il·lusió de moviment: el ritme i els canvis de ritme, la velocitat, les trajectòries i les línies d'acció, la forma com es desenvolupa l'acció, les rotacions, les pauses... Aquest elements són la base de les animacions i s'han de tenir presents en tota la fase de preproducció i en la fase de producció. També s'ha de tenir en compte la part sonora de l'animació, sobretot la música que pot marcar el ritme, emfasitzar el desenvolupament dels moviments o potenciar-los. A part d'aquest elements, les animacions, sobretot les del cinema d'animació, tenen totes les característiques pròpies dels relats de ficció: estructura narrativa, tractament del temps i de l'espai, ús de recursos de càmera i il.luminació, etc.

Algunes consideracions sobre el moviment i ritme:


EL MOVIMENT
En una animació hem de tenir en compte dos tipus de moviments:

1. El desplaçament del personatge per l'espai (ja es tracti d'un espai en pla o tridimensional). Com dèiem abans qualsevol desplaçament comença en un punt inicial i acaba en un punt d'arribada. En una animació hem de mostrar la seqüenciació d'aquest desplaçament sense sobresalts. Si volem aconseguir un moviment uniforme els canvis entre imatges i imatges han de guardar sempre la mateixa relació, en un moviment d'acceleració hem de separar cada cop més els desplaçaments i en un moviment de desacceleració hem d'ajuntar-los cada cop més.

2. Els moviments del propi personatge, que determina la personalitat del personatge, les seves reaccions i expressions. Aquests han de ser molt acurats ja que són els que donen vida i fins i tot sentiments als personatges.

EL RITME
El ritme és la relació que hi ha entre l'espai i el temps. Un moviment pot fer-se a diferents velocitats. Segons la relació entre l'espai de la trajectòria del moviment (distància entre l'inici i el final) i el nombre de frames que s'enregistren per segon d'aquest trajectòria. Per definir el ritme hem de determinar un temps per a un desplaçament. Per aconseguir un ritme lent la trajectòria es definirà a partir de desplaçaments molt curts. Per a un ritme ràpid els desplaçaments seran més llargs. Perquè el ritme sigui correcte també haurem de saber quants enregistraments haurem de fer per segon.

MIRAR I INTERPRETAR UNA PEL·LÍCULA. TEMA 18

ORIENTACIONS PER A L'OBSERVACIÓ I INTERPRETACIÓ D'UNA PEL.LÍCULA


Cal tenir clara la trama argumental de la pel·lícula

• Saber explicar el que hem vist i la successió d'esdeveniments que la pel·lícula ens ha mostrat. 

Després hem de saber situar la pel·lícula.

• Quan i on ha estat feta i quan i on passa el que ens mostra. 
• Quin temps i quin espai es veuen representats en la pel·lícula? 
• En quin moment i espai es produeix la pel·lícula? 

Cal veure quins temes, problemes, qüestions tracta la pel·lícula?

• Què ens diu sobre els temes que tracta, què ens vol mostrar d'aquests? 
• Observar com aquests temes es relacionen amb el temps i l'espai representat a la pel·lícula. 
• Tenir en compte des de quin punt de vista es tracten: de forma crítica, des de l'opinió personal, de manera descriptiva i distanciada, oferint diferents opinions i visions... 
• Podem relacionar les qüestions tractades amb situacions de la vida real o d'altres productes cinematogràfics, literaris, pictòrics que ja els hagin tractat...? 

Com se'ns expliquen aquests temes a la pel·lícula?

• Quin tractament narratiu es dóna a aquests temes o a la història en general. 
• S'explica des d'una història concreta, una experiència personal d'un sol personatge, des de la seva biografia, mostrant un fet i el seu desencadenament, creuant l'experiència de diferents persones, mostrant la incidència del problema en diferents llocs,... 
• Quines situacions es van encadenant al llarg del film i com aquestes desgranen el tema? 

 Com es construeix la narració?

• Quines estratègies de muntatge s'utilitzen? 
• Com és la relació que es planteja entre espais i temps? 
• Com s'empren les el·lipsis? 
• Com és el ritme narratiu? Varia al llarg de la pel·lícula? 
• Com s'utilitza la càmera: com a través d'ella se'ns mostren els llocs, els personatges i l'acció dramàtica? 
• Com definiríem l'estètica cinematogràfica per la qual opta el film? 

Quins altres recursos visuals s'empren?

• Referent als enquadraments, la composició, les angulacions 
• Com es tracta la part relativa a la fotografia: la il·luminació, el color. 
• Què podem dir dels espais? Quina importància i significació tenen? 

Què podem destacar de la banda sonora?

• Com és la música de la pel·lícula? 
• Podem relacionar la música amb l'estètica i temàtica del film? 
• Podem destacar la manera com s'utilitza la música en determinades situacions? 
• Tenen una presència destacable els sons en la banda sonora? 
• Com són els diàlegs de la pel·lícula? 

Quin tractament es dóna als personatges que intervenen en les situacions?

• Com són caracteritzats físicament i psicològica? 
• Com els podem contextualització, quina és la seva situació social, cultural, econòmica, personal? 
• Representen alguns estereotips, referents reals o ficticis? 
• Com valores la gestualitat i la interpretació? 
• Quin paper i significació tenen cada un dels personatges dins la pel·lícula? 
• Quines són les seves actituds, pensaments, canvis al llarg de la història, etc.? 

Què t'aporta de nou i què consideres interessant?

• T'està fent algun plantejament nou sobre un aspectes que ja coneixies? 
• Tracta i fa descobrir coses no conegudes per tu? 
• T'aporta alguna mena de coneixement que et permeti pensar en situacions reals o en la teva experiència? 
• Fa un tractament cinematogràfic que t'ofereix quelcom de nou, que és interessant respecte a les qüestions que tracta? 
• T'ha descobert quelcom de nou el tipus d'estètica cinematogràfica emprada?

EL GUIÓ. TEMA 17

EL GUIÓ LITERARI Per a desenvolupar qualsevol producció audiovisual de ficció es parteix d'un guió. El guió no és res més que el tractament cinematogràfic, tractament audiovisual, de l'argument. Hem de transformar allò que succeirà en la història en imatges i sons. El guió literari és el primer elements de treball de qualsevol producció. Aquests ens explica què succeeix, com és allò que veiem, com se'ns mostra i què podem escoltar. Com ja hem esmentat allò que puguem llegir en un guió ja ens descriu, poc o molt quina forma tindrà la narració audiovisual. El guió literari s'estructura per seqüències, convenientment numerades i col.locades una al darrera de l'altre en ordre temporal. A l'inici de cada seqüència s'indica on succeeix l'acció, si és un espai interior o exterior i també es pot especificar el moment del dia. De cada seqüència es descriu allò que succeeix i allò que podem escoltar. A vegades les descripcions dels plans que anirem veient en la pel.lícula són molt precises. En d'altres es detalla molt més l'acció que els personatges desenvolupen o es descriuen les característiques dels espais. En tots els casos però, la narració ens ha de permetre imaginar-nos la història en imatges i sons.  GUIÓ TÈCNIC A partir del guió literari es pot definir el guió tècnic. El guió tècnic és la transcripció escrita de les imatges i dels sons tal com apareixeran després a la pantalla. Determina exactament com s'han de gravar cada una de les seqüències de la pel·lícula, determina allò que veurem en pantalla. En el guió tècnic es fa un desglossament dels plans de cada seqüència, s'especifica el comportament dels actors i de la càmera, es detallen d'altres elements tècnic (il.luminació, efectes...) i es concreta la banda sonora en relació amb els diferents plans.  Característiques dels guions tècnics Els sistemes de construcció del guió tècnic són diversos. De fet no és tan important el format, sinó que s'hi recullin totes les indicacions que cal considerar en el moment de la planificació, l'execució i el muntatge. ELS PLANS: Cada una de les seqüències del guió literari s'especificaran amb PLANS. En el guió tècnic s'han de detallar cada un dels plans que s'hauran de gravar, col.locant-los correlativament respecte l'ordre d'aparició i numerats. LOCALITZACIÓ I ELEMENTS TEMPORALS: de cada pla, o si es repeteix, de cada seqüència s'han de detallar les condicions de rodatge, interior o exterior, i els efectes de dia o nit. LA CÀMERA: S'ha de precisar també, amb claredat, la posició de la càmera, l'objectiu que s'ha d'utilitzar, el punt de vista de la presa, el tipus de pla i d'altres detalls que conformaran l'enquadrament. L'ACCIÓ: L'acció que s'ha de desenvolupar en cada un dels plans s'ha de descriure sintèticament, especificant el moviment intern del personatge en el quadre, i el moviment extern de la càmera amb els desplaçaments concrets. BANDA SONORA: La banda sonora s'inclou normalment en una columna a part, paral.lela a les especificacions del cada un dels plans. En ella s'hi indiquen els components habituals: els diàlegs, la música i els efectes sonors i ambientals. STORYBOARD El guió tècnic té la màxima expressió en l'storyboard. Aquest és la representació gràfica del guió, és el guió il.lustrat. Està format per un conjunt de dibuixos en forma de vinyetes que representen les seqüències, de vegades fins i tot els plans, d'una pel·lícula. Aquests conjunt de vinyetes poden realitzar-se autònomament o col.locar-se al costat de les especificacions dels plans del guió tècnic. Aquest guió tècnic tan desenvolupat és especialment útil en seqüències amb accions complicades, produccions publicitàries i dibuixos animats. Actualment, molts storyboards es fan amb eines informàtiques. PREPRODUCCIÓ, PRODUCCIÓ I POSTPRODUCCIÓ AUDIOVISUAL 1. Preproducció En qualsevol producció audiovisual en la fase de preproducció es fa la planificació del guió (del guió literari al guió tècnic). Es busquen les localitzacions, es porta a terme el càsting, i es prepara tota la infraestructura tècnica de llum i el so i els paraments escenogràfics. Finalment es determinen les pautes de treball i d'organització.  2. Producció La producció és la fase de rodatge. És el moment de la posada en escena, de la direcció i intervenció dels actors. Durant la producció es segueixen totes les pautes determinades en la preproducció. 3. Postproducció La postproducció és el moment de l'edició de les imatges. A partir del material enregistrat durant la producció es determina el muntatge. És també el moment de la sonorització.

Banda Sonora Tema 16

EL CINEMA SONOR

No fou fins al 1927, més de trenta anys després del naixement del cinema, que es realitzà el primer film sonor de la història: El cantor de jazz (Alan Crossland, 1927, Warner Bros). Tot i així el cinema fou sonor des dels seus inicis. En molts casos la projecció d'imatges s'acompanyava de música en viu (d'un organista o d'un pianista), o d'un gramòfon. La música accentuava l'acció de les imatges i contribuïa a l'ambientació general de la sala i a l'atenció del públic. 

 La lenta integració del so sincronitzat en les pel·lícules respongué a raons econòmiques (pels costos de l'equipament de les sales de projecció i de producció) i al fet que les produccions cinematogràfiques tenien prou d'èxit i ningú es plantejava canvis. No fou fins que una de les grans productores, la Warner Bross, per mirar de superar problemes financers provà de buscar quelcom de nou: la sonorització dels films. A partir d'aquí, del 1927 tota la indústria cinematogràfica es convertí en sonora. Les pel·lícules mudes, tot i el suport de molts directors, actors i actrius, deixaren ben aviat de fer-se.

REALITZACIÓ DE LA BANDA SONORA


La banda de so està formada per diferents elements acústics: les veus (diàlegs o veus en off), efectes (sorolls de tots mena: una aixeta que s'obre, un timbre...), el so d'ambient i la música. Tots aquests elements s'enregistren en diferents pistes, tantes com siguin necessàries segons la complexitat del que serà la banda sonora. Els sons que es graven, ja sigui durant el rodatge o en d'altres llocs i moments, es netegen i es manipulen, per a després poder-los barrejar. Després de seu enregistrament i tractament, cal muntar la banda sonora amb les imatges, sincronitzant els sons entre si i conjuntament amb les imatges i controlant la intervenciói preponderància de cada una de les pistes. També es realitza el procés de doblatge de totes les veus dels actors.

• Utilització que es fa del so: La significació dels sons, de les veus i de la música en combinació amb les imatges pot ser molt àmplia. A través dels sorolls es pot donar un sentit suplementari a una situació o definir l'estat en el qual es troben els personatges. Si el so ens fa veure les imatges diferents de com les veuríem soles, les imatges també ens fan sentir la música o els sons de diferent manera com els sentiríem en la foscor. Existeixen influències mútues. 

• El so i la percepció del temps: Sobretot la música, però també d'altres efectes sonors, actuen sobre el temps de les imatges o més ben dit sobre el temps de percepció d'aquestes imatges, per un efecte de valor afegit. La banda sonora crea temporalitat i ajuda a establir un temps de representació. Amb els muntatge les mateixes imatges ja marquen una línia temporal però el so amb els seus elements rítmics, amb creixendos i descreixendos, amb elements repetitius pot completar o acabar de definir la manera com avança la narració. El so que crea l'espai. L'enquadrament fa sempre visible un espai però parcialment. El fora de camp és sempre molt important. L'espectador el construeix a partir de les pistes que cada pla ens ha anat donant, però estranyament podem accedir a la seva percepció general. Aixíes recorre al so per a definir i per a fer-nos present aquest espai. El so, sobretot els efectes, ens situen i ens permeten situar els personatges en un espai. La música a vegades substitueix el so realista com expressió de l'espai. Aquesta pot també complementar allò que se'ns mostra. Puntuació. Podem dir que la banda sonora ajuda a puntuar, a modular el sentit i ritme de la narració que se'ns està explicant. N'accentua determinats gestos o situacions, allarga un esdeveniment, l'atura i l'acaba de cop, accentua la seva repetició o continuació, etc. Anticipació. La música també ajuda a anticipar allò que vindrà, a crear expectativa, esperança. Determinats sons o músiques ens indiquen una resoluciód'una situació, la preveuen, o simplement generen la sensació de buit que s'ha d'omplir visualment. El silenci. Si hi ha presència de so podem jugar també amb el silenci. Aquest pot reforçar els elements citats anteriorment (puntua, anticipa, separa o relaciona accions). El silenci sol, en molts casos, accentua sorolls futurs. En un moment de silenci, la presència o interrupció d'un soroll concret, fa més conscient la idea de buit. 

• L'ús de temes musicals: Existeixen molts recursos i fórmules per a aplicar la música a diferents situacions o accions d'una pel·lícula. Un dels elements que serveix per a generar alguns dels efectes esmentats en els punts precedents és la repetició d'un repertori de temes musicals al llarg de la pel·lícula. No en totes les pel·lícules la part musical es compon expressament pensant en l'argument i en les imatges. En molts casos la part musical de la banda sonora està feta a partir d'adaptacions de temes ja coneguts. 

MÚSICA I VARIACIÓ DE L'EMOTIVITAT DE LES IMATGES


La música pot incidir sobre les sensacions emotives experimentades per l'espectador, pot exagerar, potenciar, fins i tot variar l'emotivitat de les imatges. Les imatges a càmera lenta d'un atleta corrent cap a l'arribada poden donar sensacions molt diferents segons si se les acompanya de música o no. Si les mirem soles segurament ens fixarem molt en com es mou el cos del corredor, en com són els seus gestos. Si les veiem amb una música aquesta pot fer-nos deixar de banda la part física de la tasca que desenvolupa l'atleta i accelerar la nostra atenció i emotivitat esperant que el corredor, reforçant molt més la intenció i l'esforç per aconseguir el seu objectiu. En els relats de ficció com en el cinema, aquesta mena de jocs s'utilitzen constantment per a generar en l'espectador les emocions desitjades (temença, tristor, incertesa, felicitat...).

Películas selectividad

Para la selectividad te dan una lista de películas que cualquiera de esas, te puede salir en el examen. En mi clase hemos decidido estudiarlas todas repartiéndolas y cada uno haciendo un análisis de las que le tocasen, y así luego poder compartir los trabajos, de modo que todos tendremos una ficha técnica de todas las películas.
A medida que vaya teniendo los enlaces, iré actualizando este documento.
Para hacer las fichas la gran mayoría hemos utilizado un programa llamado Prezi que te permite hacer una presentación sublime, por decirlo de alguna forma...
Enlaces:
(Para los que no sepáis el funcionamiento de esta web, cuando entréis al enlace tan solo tendréis que irle dando clic en las flechas que aparecen debajo de la presentación para que vaya pasando, o bien, si de esta forma lo veis demasiado pequeño, ponerlo en modo presentación, haciendo clic en la casilla de "View together")

-La quimera del oro, Frankenstein, Nosferatu, Río Bravo, Los siete Samurais, Star wars IV y En busca del Arca perdida:
http://prezi.com/gfp1sub-ijwm/peliculas/

Más películas aquí:

http://prezi.com/jf8flktcw0vx/analisi-de-pelicules/
http://prezi.com/dsw0zzfbvojh/analisis-de-pellicules-selectivitat/
http://prezi.com/dl5gvkhmk7up/pellicules/http://prezi.com/tuucc5nigydv/treball-de-pellicules/
http://prezi.com/fjclesjzxxyr/pellicules/

Tema 15 - MIRAR A TRAVÉS DE LA CÀMERA. EL MUNTATGE

MIRAR A TRAVÉS DE LA CÀMERA

El primer elements que hem de tenir en compte és que la càmera actua com un ull que es desplaça i es situa respecte als espais, el objectes, les persones i les accions. Com la càmera fotogràfica, la càmera de vídeo ens permet seleccionar i observar la realitat des de diferents punts de vista. La càmera pot fer-nos mirar una cosa amb més atenció, destacant alguns dels seus elements, fent que d'altres no tinguin cap importància. Segons la posició de la càmera respecte al referent, la seva distància, el temps durant el qual enregistra quelcom, l'enquadrament escollit, entre d'altres, faran que el referent real enregistrat prengui un o d'altra sentit. Un cop s'han observat i enregistrat imatges i sons amb la càmera, aquestes són combinades a través del muntatge per a construir una nova narració a partir dels fragment reals.


ELEMENTS DEL RELAT AUDIOVISUAL Pla, presa, escena i seqüència

El pla, unitat bàsica de la narrativa, constitueix, per agrupació, escenes, i aquestes, seqüències que, convenientment entrellaçades configuren el relat final.
La seqüència és una unitat del relat audiovisual on es planteja, desenvolupa i conclou una situació dramàtica. Una seqüència es pot desenvolupar en un únic escenari i incloure una o més escenes en diversos escenaris.  L'escena és una part del discurs visual que es desenvolupa a un sol escenari i que per si mateixa no té un sentit dramàtic complet.
 La presa, també anomenada pla d'enregistrament, és l'enregistrament seguit d'imatges d'una escena o situació concreta.Les preses poden ser posteriorment seleccionades, retallades, ordenades i muntades entre elles, per a construir una escena o una seqüència.


LA PLANIFICACIÓ D'ALLÒ QUE SE'NS MOSTRA

Anomenem planificació a la previsió de plans que s'enregistraran. Anomenem pla a cada una de les imatges que formaran part d'una seqüència d'imatges en moviment. La selecció del pla d'enquadrament, del que veurem dins del marc de la imatge, respon a necessitats comunicatives i expressives. Els significats que vulguem construir sobre el referent real i la informació que d'ell vulguem donar condicionaran la grandària del pla i també la seva durada. La durada del pla vindrà determinada per molts d'altres factors: el fet que tingui o no moviment, la seva combinacióamb el so, la complexitat de l'escena i del que hi succeeix, el grau de convenció del pla i de coneixement del referent presentat per part dels espectadors, les sensacions o els significats que es vulgui connotar, entre d'altres.

LA PRESA. COM MIREM A TRAVÉS DE LA CÀMERA


El pla, determinat per l'enquadrament, fa referència a l'apropament que fa la càmera a un determinat element i per tant, a l'aparició dins de la imatge, de més o menys tros d'aquest elements o elements. Els plans s'han ordenat a partir d'una categorització que pren com a mesura la figura humana i assenyala la porció que d'aquesta apareix a la imatge segons l'allunyament o apropament d'aquesta.
Pla general i el gran pla general
Pla conjunt
Pla sencer
Pla americà o tres quarts
Pla mitjà
primer pla (curt o llarg)
Pla detall


La composició:
S'anomena composició a l'organització de tots els elements visuals a l'interior de l'enquadrament. Compondre és ordenar, agrupar els elements visuals a través de l'enquadrament per a l'obtenció d'imatges. La composició determinarà el contingut visual de la imatge final que observarà l'espectador.


L'angulació:
L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell al que es troba la càmera a l'hora de la presa i el de l'element que s'enregistra. Així s'han determinat les angulacions: 

Angulació normal: L'eix de la càmera és perpendicular als elements.
Angulació en contrapicat: la càmera enregistra a un element des de baix, des d'un nivell inferior.
També s'anomena angle de presa baixa.
Angulació en picat: la càmera es troba per damunt de l'element.


La distància focal:
Com en fotografia amb la càmera de vídeo es poden utilitzar objectius amb diferents distàncies focals que es proporcionaran angles de visió més o menys oberts, diferents efectes de les distàncies en profunditat, i la possibilitat de fer preses a diferents distàncies dels elements.

La profunditat de camp:
La profunditat de camp és l'espai en profunditat captat per la càmera amb nitidesa. La profunditat de camp permet establir relacions entre els elements situats a diferents termes. Expressiva i significativament la profunditat de camp pot tenir moltes aplicacions. Per exemple, pot aïllar elements o fer que concentrem l'atenció en un element concret.


Els moviments de càmera:

• LA PANORÀMICA O GIR

És un moviment de rotació de la càmera que sense desplaçar-se gira sobre si mateixa sempre mantenint una distància focal constant. El gir pot produir-se horitzontalment, verticalment, obliquament o de balanceig. En tots aquests casos el gir traça una única trajectòria seguida. També pot tractar-se d'una rotació irregular que no segueixi una trajectòria constant.
Panoràmica vertical: moviment que va de dalt a baix (descendent) o viceversa (ascendent).
Panoràmica horitzontal: moviment de rotaciód'esquerra a dreta.
Panoràmica de balanceig: la càmera es balanceja cap a la dreta i cap a l'esquerra respecte a la vertical del seu eix.

• EL TRÀVELING

És un moviment de translacióde la càmera. La càmera pot ser desplaçada a peu pel mateix operador, pot anar muntada sobre un element mòbil (carros, rails, grues, camions,etc.).
Tràveling lateral: la càmera acompanya paral·lelament el desplaçament d'un element.
Tràveling circular: La càmera es desplaça circularment al voltant de l'element.
Tràveling vertical ascendent o descendent: la càmera puja o baixa.
Tràveling de profunditat d'avanç: la càmera s'acosta a un element. Passa d'un pla llunyà a un de proper
Tràveling de profunditat de retrocés: La càmera s'allunya d'un element. Passa d'un pla proper a un d'allunyat.

• EL ZOOM

El moviment de zoom s'anomena també tràveling òptic. El que es desplaça no és la càmera sinó l'òptica, la lent de la càmera passa progressivament d'un distància focal curta a una de llarga o al revés. L'efecte que produeix el zoom és l'apropament o allunyament dels elements que s'estan enfocant sense que la càmera es mogui de lloc.


La llum:
La llum és la que fa possible que la realitat sigui representada fotogràficament. Aquesta té un valor funcional però també un valor expressiu i significatiu.


ALLÒ QUE VEIEM I ALLÒ QUE SE'NS AMAGA El camp i el fora de camp


El fora de camp és allò que l'espectador creu que hi ha fora del quadre basant-se en la informació d'allò que veu dins el quadre. És l'espai off, espai invisible que envolta allò que és visible i n'és continuïtat. Aquest espai, encara que invisible, no és neutre i sense significat, ja que l'espai off pot ser silenciat a consciència (per censura), o pot ser precisament posat de relleu per omissió.
La possibilitat de suggerir el fora de camp desitjat mitjançant l'encertada selecció d'allò que es mostra al quadre converteix la càmera en un instrument manipulador i creatiu de gran potència. Manipulador, perquè pot presentar en imatge indicis d'una realitat inexistent segons la intenció de l'emissor, que poden ser presos com a prova de l'existència d'una realitat suggerida. Creatiu, perquè en l'aplicació del llenguatge visual es poden crear situacions a la ment de l'espectador, mitjançant la selecció i combinació de parcel·les enquadrades de realitat.


EL MUNTATGE

 Fases del muntatge:
-Seleccionar preses més adients per a cada seqüència que es pretén realitzar.
-Decidir la seva longitud que implicarà el ritme i durada de cada pla.
-Ordenar les preses i enganxar-les.
-Combinar les imatges amb la banda sonora.


Materials:
Al llarg del temps s'ha utilitzat una taula de muntatge amb una moviola. Es tallava i s'empalmava la cinta físicament. Ara el muntatge es sol fer digitalment amb l'ordinador, fet que permet molta precisió en els talls i les transicions d'un pla a un altre. També possibilita guardar sempre les preses originals, refer constantment el muntatge i visionar instantàniament el que s'ha muntat.



EL MUNTATGE ESTRUCTURADOR DE LA NARRACIÓ


El muntatge és un joc entre l'espai i el temps. Agafem elements que pertanyen a deferents llocs i moments i els estructurem atribuint-los un sentit temporal. Això permet construir la narració, fer que els fets avancin en el temps seguint una sèrie de paràmetres determinats pel muntatge.

Tipus de muntatge:

-Muntatge continu: Es parla de muntatge continu quan es fa una reconstrucció en temps real d'una acció a partir de diferents plans, sense que hi hagi un gran espai temporal entre un i altre pla. Tots els plans ens mostren progressivament el mateix lloc en el mateix moment.


-De muntatge discontinu. Quan el temps real és reduït mitjançant el·lipsis. La seqüència de plans no ens mostra detalladament una acció sinó que ens mostra imatges separades en el temps. La relació que es pugui establir entre aquestes determinarà el significat de la narració.


-Muntatge en paral·lel: quan s'alternen accions diverses. Les accions es donen sentit mútuament, són comparades i una determina l'altra.


-Muntatge altern: quan s'alternen accions que s'esdevenen al mateix moment i que en molts casos solen confluir al final de la seqüència.


-Flashback: s'utilitza el terme anglès quan parlem de la utilització d'un pla que suposa tornar enrera en el temps. Parlem de fowardback quan el pla es trasllada a un temps futur allunya de l'acció que se'ns explica.


-Muntatge d'anticipació: es parla d'anticipació quan sobre un pla s'encavalquen diàlegs, música o sons del següent pla.


-Muntatge rítmic: el muntatge pot manipular el ritme i jugar amb l'acceleració o l'alentiment d'un esdeveniment segons la sensació que es vulgui donar.


-Muntatge de síntesi: en el muntatge de síntesi es fa una compressió del pas del temps. Amb pocs plans hem passat d'un temps present a un futur força llunyà a partir del qual continuarà la narració.


-De muntatge ideològic. En aquest cas no hi ha una relació de continuïtat física, temporal o espacial. La relació entre els plans és intel·lectual. Es juxtaposa un pla en una seqüència que no té aparentment res a veure amb la situació que es desenvolupa. Aquest pla actua metafòricament, vol ampliar, suggerir o remarcar alguna idea de la situació que se'ns està presentant. Aquesta relació no s'utilitza per a una finalitat narrativa sinó que el seu valor és expressiu. S'aconsegueix una significació afegida.

Funcions del muntatge


-Generalment el muntatge serveix per adonar coherència narrativa. Ell mateix construeix la narració.

-El muntatge pot traslladar-nos en el temps i en l'espai.

-També pot estar al servei de l'expressió dramàtica, pot fer avançar, deturant, allargant o ometre una part d'una situació amb finalitat emotives i expressives.

-També pot haver-hi una intenció més explicativa o descriptiva de l'ús del muntatge.

-Pot generar relacions de caràcter simbòlic, a fi de completar o donar explicació a quelcom.

-El muntatge pot produir relacions visuals entre imatges consecutives.

-El muntatge pot també crear relacions que mai no han existit. Pot inventar llocs fets de fragments d'altres i fins i tot personatges.

-Pot modificar tot el significat d'una acció en un instant per tal de crear tensió, comicitat, terror...

-Donar èmfasi a una informació o ometre-la.



EL.LIPSIS I SALTS TEMPORALS

L' el·lipsi és un recurs narratiu que consisteix en presentar únicament els fragments que es consideren significatius d'un relat. Els relats audiovisuals que abracen temps extensos és vol, en molts casos, concentrar el pas del temps en breus instants d'imatges i per això es recorre a l' el·lipsi. En el muntatge sempre s'el.lideix una part de temps entre els plans, per mínima que sigui. L' el·lipsi permet estalviar infinitat de temps entre diferents escenes i seqüències. El públic ha après a llegir aquest salts temporals i a donar continuïtat a la narració, a reubicar-se a la nova situació espacial i temporal.


RACCORD O CONTINUÏTAT

Entenem per raccord la interrelació d'uns plans amb uns altres partint de determinats conceptes que permeten donar la sensació de continuïtat. El raccord bé determinat per aquells aspectes formals que són necessaris per a donar coherència entre un pla i els següents.
La continuïtat vindrà doncs determinada pels enllaços entre un pla i un altre.

Tema 14 ELS ARGUMENTS. CINEMA I SÈRIES DE TELEVISIÓ

ELS ARGUMENTS CINEMATOGRÀFICS:

Tot relat de ficció audiovisual ens parla d'alguna cosa, aborda una temàtica o una problemàtica concreta. El que anomenem estructura argumental vindrà definida per la manera com aquesta temàtica és desenvolupada, com s'organitza a partir d'una sèrie de fets i d'elements que s'aniran succeint al llarg de la narració. L'argument determina l'esquema bàsic d'organització dels contingut de la pel·lícula. L'argument no és tot allò que succeeix sinó l'articulació dels fets sobre els quals està bastida una obra narrativa.

El viatge a la recerca d'un tresor: Aquest seria l'argument bàsic de pel·lícules com A la recerca de l'arca perduda (Steven Spielberg, 1981), les pel.lícules de l'agent 007, entre moltes d'altres.

Partir i retornar : Un altre argument vindria definit per l'aventura itinerant d'algú que ha abandonat ho hagut d'abandonar la seva llar i intenta retornar-hi.

L'aparició d'un element benefactor: Un l'altre dels argument comuns en el cinema és el que s'estructura al voltant d'una comunitat, d'un grup humà que s'enfronta a una experiència de canvi que és traumàtica però també alliberadora. El canvi és degut a l'aparició d'algú que capgira l'ordre en una comunitat caracteritzada per la resistència als canvis o que sense voler es veu abocada a transformacions sobtades sense saber com sortir-se'n
En tenim exemples clars en la saga de Star Wars (George Lucas, 1977i les reposicions), en Superman(Richard Donner, 1978 i els successius episodis), en La Llista de Schindler (Steven Spielberg, 1993) o fins i tot Matrix. 

L'aparició d'un element maligne: L'altra cara de l'argument presentat anteriorment és el que narra la intromissió d'uns éssers malignes en una comunitat, en la qual, fins al moment, tot funcionava plàcidament. L'argument es desenvoluparia a partir de l'aparició d'aquest intrús, els efectes i les reaccions dels seus actes envers la comunitat, la presa de decisions d'aquesta per a afrontar el problema i la resolució final.
Podem trobar exemples en pel.lícules com Alien (Ridley Scott), El resplandor (1980), en les versions cinematogràfiques de Dràcula o Frankenstein. L'intrús pot ser un elements sobrenatural, humà animal o fins i tot un fenòmens de caràcter atmosfèric.

Els amors prohibits: Molts drames aromosos poden tenir una estructura argumental basada en la generació de conflicte per la prohibició de la relació entre una parella que s'estima. Prohibició deguda a factors externs: causes de dependència familiar, social o racial dels pretendents.
En tenim exemples prou clars que segueixen patrons argumentals i estructures narratives semblant, això si, amb tocs morals diferenciats a les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet de Romeo i Julieta, el musical West Side Story (Robert Wise i Gerome Robbins, 1961), la pel·lícula Pretty Woman (Garry Marshall, 1990), o la superproducció Titànic (James Cameron)

El viatge: Moltes estructures argumentals prenen com a eix conductor el viatge. Ja n'hem fet esment en el primer exemple sobre el viatge i la recerca del tresor. L'argument basat en el viatge, en la itinerància i el desplaçament geogràfic pot prendre formes i temàtiques diferents.

REPETICIONS D'ARQUETIPS, HEROIS I MITES. L'EXEMPLE DE "BATMAN"

Alguns dels arguments esmentats anteriorment provenen de narracions mítiques, llegendes o de la tradició literària. No només les estructures narratives i els temes es repeteixen i es recontextualitzen, molts personatges mítiques o llegendaris són agafats com a model per a personatges de narracions cinematogràfiques. En molts casos es repeteixen uns mateixos arquetips, que per convenció se'ls han atribuït uns valors i unes característiques determinades. Els herois i les heroïnes que apareixen en les produccions audiovisuals solen funcionar a través d'arquetips o models estàndards adaptats a diferents situacions.
En molts casos el personatge protagonista es configura com a heroi. Heroi que tothom admira i en el qual es confia. Molts d'aquests herois tenen l'origen en relats mítics i llegendaris i han estat posteriorment adaptats en d'altres contextos per a protagonitzar pel·lícules i sèries de televisió. En molts casos a aquests personatges se'ls situa per damunt dels altres que apareixen en la història, són admirats i constitueixen l'eix de l'acció i de les decisions que es prenen al llarg del relat. Aquesta i d'altres estratègies provoquen que el públic s'identifiquin amb l'heroi i que aquest personatge esdevingui un model a seguir.
L’exemple seria l’heroi Batman, que al llarg de les seves pel·lícules, tant de les primeres com de les últimes amb una trama diferent, els personatges etc. Però com sempre amb el mateix missatge de heroïcitat.

COM I QUE EXPLIQUEN ELS SERIALS TELEVISIUS

A diferències amb els relats cinematogràfics les telesèries juguen amb la repetició. La continuïtat dels episodis, el coneixement progressiu de personatges i espais generen la complicitat dels espectadors. La repetició, la successió episòdica dels fets, l'aparició de bastants personatges, la localització de les situacions en diferents espais, generalment sempre iguals, la sensació de proximitat fan que alguns dels recursos audiovisuals utilitzats i les estructures narratives siguin diferents de les utilitzades en el cinema. Els serials televisius tenen formes de narrar pròpies i també temàtiques susceptibles a ser tractades en un serial i no en una pel·lícula. Un exemple seria, la sèrie de ciència y ficció de “the walking dead” tracta una temàtica irreal que mostra als espectadors un mon diferent rodejat de caminats, els personatges capítol a capítol intenten far la vida normal a un mon diferent.

 

ESTRUCTURES NARRATIVES

L'estructura de moltes sèries funciona a partir d'històries paral·leles protagonitzades per diferents personatges en localitzacions normalment conegudes per l'espectador. Hi ha mecanismes que permeten saltar d'un espai o d'una situació a l'altra mantenint la tensió dramàtica i el fil de cada una d'elles i també, donant-nos la sensació de simultaneïtat temporal.
La tensió dramàtica és un dels elements claus en aquest tipus de relats. Això permet atraure l'atenció de l'espectador i fer que aquest segueixi la sèrie. Hi ha diferents elements que permeten aconseguir l'atenció.

TEMÀTIQUES, VALORS I IDEES

Una de les característiques de les sèries televisives és el tractament de temàtiques que tenen molta relació amb allò que passa en un context proper. Es tracten normalment problemes de caire socials, econòmic i sobretot de caràcter emocional. Tots aquells elements que puguin comportar l'aparició d'una problemàtica: una situació de conflicte entre els personatges, un accident sobtat, una decisiód'un d'ells, són aprofitats per a desencadenar les situacions dramàtiques.

ELS GÈNERES CINEMATROGRÀFICS

Quan parlem de gèneres cinematogràfics ens referim als diferents grups temàtics que han estat tractats mitjançant la ficció cinematogràfica a través d'una concepció estètica particular. En les pel·lícules d'un mateix gènere podem establir relacions tant de contingut com de forma. Entre elles i sol haver semblances de tema i de trama argumental, però també d'ambients recreats, de tipologies de personatges, de maneres de gravar i de concebre els plans i el muntatge... Altrament això no vol dir que pel·lícules d'un mateix gènere, que tractin un mateix tema, tinguin concepcions cinematogràfiques molt diferents i, per tant, plantegin dins d'un mateix gènere tractament i formes molt diferenciades.
Els gèneres ens serveixen com a tipologia classificatòria dels films i ens poden ajudar a entendre tan les característiques unitàries d'un grup de pel·lícules segons el seu context i època, com l'evolució que el tractament d'unes mateixes temàtiques ha anat experimental al llarg del temps.

CINEMA D'ACCIÓ I D'AVENTURES

El que caracteritza les pel·lícules d'aquest gènere són els fets i les accions realitzats pels protagonistes amb la finalitat d'aconseguir quelcom després de passar una sèrie de proves o situacions. Aquests protagonistes solen tenir una existència moguda, plena de fets inesperats, plens d'obstacles, de riscs i de perills, que els porta a demostrar la seva vàlua i, en molts casos, a realitzar actes heroics. L'argument d'aquestes pel·lícules es gesta per l'aparició d'un problema o conflicte a resoldre, a partir de l'assoliment d'una sèrie de reptes, proves, que aniran tenint lloc al llarg de la pel.lícula... Per arribar a uns objectius finals. El personatge principal sol ser un heroi o heroïna, o un grup de persones que passen per les lluites i els conflictes. Els efectes i les noves tecnologies són una altra característica cada vegada més freqüent en aquest gènere.

 

LA COMÈDIA

La comèdia és un gènere que es caracteritza per la seva intenció crítica, satírica i fins i tot moralitzant. En ell s'ironitza sobre els problemes, les persones i el seu comportament. Es presenten les situacions de manera còmica perquè el públic acabi rient d'elles. Generalment les històries contades solen acabar amb un desenllaç feliç o positiu. La comèdia cinematogràfica entronca directament amb el teatre còmic, amb la farsa, la sàtira o el vodevil i també amb la pantomima. Fonamentalment podem dir que les històries es solen desenvolupar en interiors, utilitzant una il·luminació clara, brillant, diàfana, tot jugant amb els espais i els ritmes, cuidant els aspectes gestuals en la interpretació, els diàlegs, i les caracteritzacions dels personatges.

 

EL DOCUMENTAL

El documental treballa a partir de la representació de la realitat, tot pretenent ser el reflex més o menys fidel d'una certa època, fragment històric, situació o problema social. Per tant el documental es relaciona directament amb la història i amb els fets socials. El documental evita la invenció de la realitat però tampoc no n'és una reproducció en forma de reportatge. Podem dir que el documental i sobretot allò que s'ha anomenat el documental de creació, construeix un argument per a presentar-nos una realitat determinada.

 

CINEMA BÈL·LIC

Són moltes les pel·lícules que han pres la guerra com a temàtica principal dels seus arguments. Totes elles han estat englobades sota l'epígraf de cinema bèl.lic que, a causa de la gran quantitat de films que aplega, es pot considerar gairebé com un gènere o subgènere a cavall del cinema d'aventures, el cinema històric i el documental. Aquest és un gènere que s'ha establert amb més força en temps de conflictivitat, (Segona Guerra Mundial, Guerra de Corea, Guerra del Vietnam...). 

 

CIMENA NEGRE O POLICÍAC

Les pel·lícules de criminals presenten un quadre realment sinistre de la vida moderna. Ambientats en ciutats poc acollidores i bigarrades, l'acció hi acostuma a ser ràpida i el llenguatge directe. Gàngsters, atracadors i assassins sembla que estiguin a l'aguait a cada cantonada, mentre que policies, detectius i agents especials cerquen pistes per resoldre els misteris més complicats.

EL DRAMA

El cinema dramàtic ens ofereix històries amb un alt contingut tràgic, on les sentiments, els problemes en la vida de les persones són els elements essencials de l'argument. Sol basar-se en el conflicte entre persones, mostrant-nos les seves relacions, conflictes, passions i desenganys sentimentals. Tot plegat pretén crear emocions i commoció entre el públic i ser espectadors de la vida i problemes dels altres. El drama prové del gènere teatral del melodrama i en certa mesura de la tragèdia literària. L'argument sol tenir molts alts i baixos i moments dramàtics tensos, reforçats per la interpretació, pels contrastos de fotogràfics i per la música, la qual sol tenir un paper important per a exaltar els sentiments de l'espectador.

EL MUSICAL

Allò que caracteritza el cinema musical però no és la combinació de música i imatges sinó, la utilització de diàlegs cantats per a desenvolupar una història, part de la trama argumental o de les situacions s'expliquen o es resolen a través de números musicals a vegades acompanyats de ball. El film sol tenir també una banda sonora impactant i significativa per a la història que es narra. Es tracta essencialment d'un gènere creat per la indústria nord-americana, sobretot des dels anys trenta i quaranta. Hollywood promocionà aquest gènere combinant-lo amb les històries de caràcter dramàtic i les comèdies. Normalment eren films que comportaven grans coreografies, on es combinava el cant, la música i el ball, això suposava en molts casos la utilització d'escenografies grandiloqüents, mobilitat de la càmera, ritme mogut seguint la música, una fotografia acolorida, un desplegament important d'actors convenientment vestits.

 

EL WESTERN

El western és un gènere eminentment americà. El western clàssic ens explica la conquesta de l'oest, la història i naixement d'Amèrica. Els costums, personatges, fets pertanyen tots a aquests territoris i a la seva història. Els arguments relaten la història dels pobles del Far West, amb la presència dels indis, dels vaquers o grangers, i dels exèrcits americans. Els temes solen ser recurrents: la justícia, l'ocupació de territoris, la recerca de la terra somniada, l'aventura de l'or, l'enfrontament entre ramaders o grangers, els viatges i les caravanes, la construcció del ferrocarril, la guerra civil, els homes fora de la llei, el joc i les juguesques... Els personatges també són recurrents: el cowboy, el xèrif, el vaquer dolent, el bandit, els índis, els segrestats, l'home bo que defensa la llei, el jugador, l'amo del bar… així com els ambients: el desert, el poble, el saló, l'estable, la granja...

 

CINEMA DE TERROR I FANTÀSTIC

Si el cinema obre les portes dels somnis, les pel·lícules de por les obren als pitjors malsons. Les ombres, els xiulets del vent, les portes que grinyolen i els crits de les víctimes ens han espantat durant molts anys. Les pel·lícules modernes, a més, hi han afegit els efectes especials més espectaculars, però les pel·lícules més terrorífiques encara són les que ens deixen imaginar les coses inexplicables. L'element essencial d'aquest gènere és la producció de temor, terror, horror, fàstic, ànsia, desigs de rebuig o repugnància entre el públic ja sigui mostrant elements estranys, a través de la intriga, a través de la por envers elements concrets: la mort, el mal, el patiment, etc. El cinema de terror sol jugar amb situacions sorpresa, intrigants, incertes, inusuals i estranyes o amb aquells elements que culturalment ens fan fàstic o han estat titllats d'anormals.

LA CIÈNCIA I FICCIÓ

La ciència ficció és un gènere d'arrel literària. Està basat essencialment en ingredients de caràcter extraordinari i centrat, en les possibilitats atribuïdes a la tècnica i a la ciència. Coets i naus espacials, viatges més enllà del temps o a móns perduts, móns amb robots i androides, visites d'extraterrestres, imaginacions de móns futurs, impacte de la ciència i la tecnologia, prediccions de catàstrofes mundials.

EL FILM HISTÒRIC

Aquest gènere parteix normalment d'un text literari, ja es tracti de novel·la o d'assaig històric, prengueren com a referent una biografia, una llegenda, mite, la història d'un poble o grup d'individus...